dijous, 26 de maig de 2011

futbol en africa

Quiero que penseis en esto: nosotros que compramos balones de futbol a 60 euros, los niños de africa juegan al futbol con balones de futbol hechos por ellos.

posdata: no penseis mal, se puede hacer con un globo

# spanishrevolution

Dia 15 de maig, un diari madrileny publicava un reportatge amb el titular Cap a on va la # spanishrevolution? Contemplar el hashtag i de seguida vaig tenir clara la resposta: la Spanish Revolution no va enlloc convincent. Per començar, perquè, més que una revolució, de moment és una acampada. Fer acampades està bé, però una revolució és una altra cosa. Expliquen els diaris que, diumenge, 150.000 persones es van manifestar a Espanya. Si, tal com diu el cens, hi ha 47.021.031 ciutadans, la xifra de manifestants (150.000) suposa només el 0,037 per cent de la població. Dubto que amb un 0,037 per cent es faci mai cap revolució.



Més que en un canvi dràstic de les institucions polítiques i socials i de les estructures econòmiques, aquesta presumpta revolució espanyola que enarbora el seu nom en anglès-Spanish Revolution-fa pensar més aviat en els enrotllats que van al restaurant a menjar noodles perquè, trucant noodles als fideus, creuen que són supercosmopolitas. Necessitats d'una causa per la qual lluitar, els campistes es veuen com a revolucionaris, sense adonar-se que aquest mateix nom en anglès denota submissió a tot un sistema de valors, no només lingüístics. No seré jo qui defensi als polítics amb poltrona, que en general em donen arcades. Que els campistes diguin que lluiten contra el bipartidisme és bonic, però per això estan les urnes: per votar a altres partits que no siguin els dos que tallen el bacallà. L'empanada que els campistes exhibeixen és tan gran que resulta difícil saber què volen. Què, el proper diumenge, la gent no vagi a votar? ¿Executar a González Sinde? ¿Enterrar al capitalisme? D'acord, però per posar què? I, quan parlen d'acabar amb la partitocràcia, què demanen exactament? ¿Que no hi hagi partits? Miau, perquè quan no hi ha partits és que hi ha partit únic.



¿Això de "Manca pa per tant xoriço" cap perfectament en els 140 caràcters que demana un piulada, però què pa proposen? ¿Massacrats les urnes i que a partir d'ara una camarilla autodesignat esculli qui ha de representar-nos? He llegit fins i tot que algú parla d'establir "un govern de transició que nacionalitzi la banca, acabi amb la dictadura dels rics i servei a Espanya de la UE". Un govern de transició? ¿Treure a Espanya de la UE? ¿Nacionalitzar la banca? ¿Dictadura dels rics? Com passa amb els que alegrement usen la paraula nazi per insultar als rivals, als campistes els delata que utilitzin dictadura amb tanta lleugeresa. Han vist moltes pelis, i moltes retransmissions de les manis de Tunísia i el Caire. Dia 15 de maig, a Twitter, amb ironia i un punt de maldat, @ ElGatoMiraRaro escrivia: "Poden cosir a cops de porra, però mai ens treuran ... el interneeeEEEER!". Poc després deia @ 200bares: "Mare, em dónes diners per a l'acampada?".

dimarts, 15 de març de 2011

Agustina de Aragón

A principios del siglo XX se estableció sin lugar a dudas su nacimiento en 1786 en la ciudad de Barcelona, concretamente en el barrio de La Ribera, en la calle de Sombrerers. Hija de Francesc Ramon Saragossa i Labastida y de Raimunda Domènech i Gasull.
Agustina se casó a los 16 años con Joan Roca i Vilaseca, cabo de artillería, el 17 de abril de 1803. Su marido participó desde el principio en la Guerra de la Independencia Española, tomando parte en la batalla del Bruch. Los acontecimientos de la guerra los llevaron a él y a Agustina a Zaragoza.
Durante el asedio de esta ciudad, Agustina llevó a cabo la acción que la hizo célebre. Tras haber caído heridos o muertos todos los defensores de la puerta llamada del Portillo, las tropas francesas se aprestaron a tomarla al asalto. Agustina, que llevaba la comida a su marido, tomando la mecha de manos de un artillero herido consiguió disparar un cañón sobre las tropas francesas que corrían sobre la entrada. Dice la leyenda que los asaltantes franceses, temiendo una emboscada, se batieron en retirada, y nuevos defensores acudieron a tapar el boquete, defendiéndose la ciudad una vez más.Archivo:Agustina de Aragon.jpg
  • Agustina de Aragón, por Goya.

  • Agustina de Aragón, por Juan Gálvez.

  • Monumento a Agustina de Aragón en Zaragoza.

  • Cuadro sobre la defensa de Zaragoza.

  • Cuadro sobre la defensa de Zaragoza pintado en 1828.